El show del silenci

Dins el pensament: "sigues bo, i calla!"

Avui tothom parla del papa. Uns el critiquen. Els altres que no volen fer-ho, callen. Jo no en parlaré (ja estic content d'haver vist les parelles d'homosexuals besant-se davant el papa mòbil), però si que vull parlar d'un altre personatge que, sobtadament, ha callat: Monsieur Nicolas Sarkozy.

Ha callat! I no ha fet res més després que comencés la vaga general. Això que tant em sorprèn que algun dels nostres presidents algun dia pogués fer, l'omnipresident de França porta més d'un mes fent-ho. Sorprenent, però no respon. Ha desaparegut dels radars, de les televisions, ràdios i diaris: Ha callat! Però no ha estat l'únic, ja que tots els seus gossos falders l'han seguit en aquesta estratègia del silenci, i simplement per demostrar a les agències de qualificació, als seus propis electors, a l'esfera financera al complet, al mercat i als comerciants que sap mantenir-se callat davant els socialistes, sindicats i manifestants; davant tots aquells qui ell anomena els "francesos dolents".

I discretament, com una bufetada a tota aquesta "púrria" que li toca tant els "co...ns" diàriament, el Molt honorable passa pàgina i surt als mitjans defensant una revisió del Tractat de Lisboa o parlant de la presidència del G20... entre d'altres temàtiques més sucoses pel seu egocentrisme presidencial. I a què els ha dut aquest comportament? A un malestar general, a un antisarkozysme desmesurat fins i tot dins del seu propi partit.


Tots sabem que el silenci és incòmode: i aquesta incomoditat ha començat a estendre's entre els de dreta, fins aleshores partidaris de la política del president, però que ja no ho veuen tot tan clar. I això els molesta. Avui mateix, Dominique Villepin, qui va ser Primer Ministre d'entre 2005 i 2007 ha atacat Sarkozy als mitjans, dient textualment: "Sarkozy és avui en dia un dels problemes de França" i l'ha acusat d'haver "degradat la funció presidencial". Imagino que Villepin deu conèixer molt bé el president quan diu: "Sarkozy viu sempre amb el sentiment d'haver guanyat. Dins el seu cap, ell és veu com el vencedor".

Veient les cares dels francesos m'he donat compte que tot aquesta parafernàlia del "maître" de la demagògia els està afectant, ja que el malestar general creix. I tot i que els de dreta comencen a comprendre aquest malestar i van caient com a mosques (intento no veure-hi un interès per no morir políticament), la reforma de la llei de jubilació tira endavant. No obstant els francesos saben que tot aquest show del silenci no és més que una altra estratagema de l'home d'1,65 metres (com quan va expulsar els romanesos) i continuen amb les protestes perquè saben que qui calla, atorga.


Salut