La clotxa, premi del pagès

Feia dies que no sentia la meva terra. Feia molts, molts dies que tot i ser-hi present, el sentiment no tornava. Passejant entre els olivers del tros familiar i resistint els cops de cers, que aquest any no són ni freds ni calents, em topo amb la família: gran institució. La mare prepara l'escalivada mentre el iaio vigila les carxofes del foc. La tieta porta les llonganisses i el pare es tanca en una habitació a preparar l'allioli -ni una dóna amb menstruació ni algú que miri fixament pot estar en la mateixa habitació. És talla la salsa-.

Els pans de quilo esperen, a segona línia de foc i per darrere de les carxofes, el seu torn per torrar-se. La molla de dins dels pans ja està treta en una sola peça, i torrant-se al temps miren les sardines que cada cop estan més negres. El gos de casa es baralla amb el gos dels tiets; i els cosins juguen a la consola sense mirar-se les bestioles que els hi demanen per jugar. La iaia -com la més gran representació d'aquesta institució- seu a la butaca, així controla qui entra al mas, als més petits i para l'orella, escoltant darrera a la cuina què s'hi cou. No fa molt, però controla i ja és molt, renyant-me per no haver-li fet els dos petons del ritual d'entrada -s'havia oblidat-. L'hi faig quatre. No m'importa. S'ho mereix.

El iaio diu que les carxofes són llestes -riu per l'acudit-. Com ningú ha rigut, en fa un altre de "pelis de vaqueros, d'aquelles del Canal Aragó". La iaia el mira amb ulls silenciadors. La mare nega amb el cap afirmant a tota la família que comença a perdre llums l'home. Jo trobo que està tot sencer. Crec que és l'humor que ha canviat perquè jo sempre ric -em fa gràcia aquest home-. S'ho mereix.

-Bé, a taula!-. Ni que ens preparèssim per una guerra! Però és que la vida de pagès en tenia força similituds i per això entenem aquest plat. Agafo el meu pà de quilo -en aquest cas era de 250 grams-, li trec la molla de dins i el tarrino amb l'allioli, hi poso el tomàquet i l'all "al caliu" i després trossets de llonganissa. Cal dir que la clotxa es fa amb sardina, però aquí n'hi ha un que té "piscifòbia". També val amb carn -menos mal!-. I el toc final un xorret d'oli -de les nostres olives, és clar-. -Compte iaio! Vigili, home!- Què passa nen?- Ja s'ha tacat d'oli!-

La clotxa, el gran premi del pagès. Visca la Ribera d'Ebre. Visca Catalunya.

Salut