La clotxa, premi del pagès

Feia dies que no sentia la meva terra. Feia molts, molts dies que tot i ser-hi present, el sentiment no tornava. Passejant entre els olivers del tros familiar i resistint els cops de cers, que aquest any no són ni freds ni calents, em topo amb la família: gran institució. La mare prepara l'escalivada mentre el iaio vigila les carxofes del foc. La tieta porta les llonganisses i el pare es tanca en una habitació a preparar l'allioli -ni una dóna amb menstruació ni algú que miri fixament pot estar en la mateixa habitació. És talla la salsa-.

Els pans de quilo esperen, a segona línia de foc i per darrere de les carxofes, el seu torn per torrar-se. La molla de dins dels pans ja està treta en una sola peça, i torrant-se al temps miren les sardines que cada cop estan més negres. El gos de casa es baralla amb el gos dels tiets; i els cosins juguen a la consola sense mirar-se les bestioles que els hi demanen per jugar. La iaia -com la més gran representació d'aquesta institució- seu a la butaca, així controla qui entra al mas, als més petits i para l'orella, escoltant darrera a la cuina què s'hi cou. No fa molt, però controla i ja és molt, renyant-me per no haver-li fet els dos petons del ritual d'entrada -s'havia oblidat-. L'hi faig quatre. No m'importa. S'ho mereix.

El iaio diu que les carxofes són llestes -riu per l'acudit-. Com ningú ha rigut, en fa un altre de "pelis de vaqueros, d'aquelles del Canal Aragó". La iaia el mira amb ulls silenciadors. La mare nega amb el cap afirmant a tota la família que comença a perdre llums l'home. Jo trobo que està tot sencer. Crec que és l'humor que ha canviat perquè jo sempre ric -em fa gràcia aquest home-. S'ho mereix.

-Bé, a taula!-. Ni que ens preparèssim per una guerra! Però és que la vida de pagès en tenia força similituds i per això entenem aquest plat. Agafo el meu pà de quilo -en aquest cas era de 250 grams-, li trec la molla de dins i el tarrino amb l'allioli, hi poso el tomàquet i l'all "al caliu" i després trossets de llonganissa. Cal dir que la clotxa es fa amb sardina, però aquí n'hi ha un que té "piscifòbia". També val amb carn -menos mal!-. I el toc final un xorret d'oli -de les nostres olives, és clar-. -Compte iaio! Vigili, home!- Què passa nen?- Ja s'ha tacat d'oli!-

La clotxa, el gran premi del pagès. Visca la Ribera d'Ebre. Visca Catalunya.

Salut

Amb l'ai al cor

Aquests dies estic amb l'ai al cor. Creia que l'any es podia donar per acabat però les desgràcies continuen arribant. Amb l'ai al cor perquè, tot i ser aquesta una època de reflexió, anàlisi i convivialitat, malauradament l'actualitat catalana continua produïnt males notícies; i per moltes famílies aquest Nadal tambe serà diferent.

Amb l'ai al cor per intentar pensar que l'homicida d'Olot és un boig i no com molts mitjans ens estan intentant fer creure culpant la crisi d'aquest assassinat. Amb l'ai al cor perquè no em crec que les dones estiguin segures a mans dels maltractadors. No m'ho crec. Amb l'ai al cor perquè el Barça no es vengui -ja ho ha fet- però que no es vengui més, si us plau. I perquè confiàvem amb l'esport, també estic amb l'ai al cor

Amb l'ai al cor perquè s'acaba l'any i de moment només en tinc un mal regust. Em fico la mà al cor i intento creure'm. Confio en qui sóc i em dic que mesos d'esforços i proves passades es recompensaran amb un lloc de treball. Amb un lloc de treball per tots. Confio en que els altres confien amb mi. Sí, però estic amb l'ai al cor. Estic amb l'ai al cor perquè la meva àvia em pregunta constantment per què estic amb l'ai al cor.

Estic amb l'ai al cor perquè temo per la vida de Julian Assange i de molts passatgers que aquests dies agafaran l'avió. Temo per la meva vida també, però més en veure que el món occidental era una enganyifa. Vull que confiïn amb mi, tot i que jo no confio amb els que he votat. Temo ser massa vell quan em jubili, però també temo ser massa vell quan comenci a treballar.

El cor batega, sí, però aquest cop és una defensa. Té por. Tots en tenim amb la que està caient -és la frase de moda de la crisi-. Amb l'ai al cor avanço incrèdul, qüestiono el parlament quasi paritari, i confio cegament amb la millora d'aquest país en mans dels millors. Així es va prometre, però és massa pronte per veure-ho. Els nostres cors es senten atacats, viuen una guerra interna.

Aquests dies previs a Nadal estic amb l'ai al cor. Això no impedirà que pugui gaudir amb la família i amics d'aquests dies de joia, que oblidi per un moment la que està caient. Però si aquest moment és massa llarg, el cor em donarà una petita punxada entre glop i glop de cava, i em dirà: No t'oblidis de la que està caient!

Visc amb l'ai al cor, però visc.

Salut

"Podem fer que el sistema caigui"

23.000 francesos retiraran els seus diners el pròxim 7 de desembre

Això ha estat el que ha declarat avui Eric Cantona, ex-jugador de futbol francès i descendent de mare catalana, en un mitjà de comunicació francès Liberation.fr. Cantona ha fet una crida en una web a la població francesa per canviar la manifestació del pròxim 7 de desembre i, en el seu lloc, anar tots a retirar els nostres diners del banc.

Al seu blog | www.bankrun2010.com | l'ex-jugador del Manchester ha exposat en una nota de premsa que només aquesta acció serà la que "pot fer que aquest sistema que ens ha portat a la crisi, caigui". Segons Cantona, la idea és molt simple: "El sistema es sosté pels bancs, aquest té que ser destruït pels bancs. I si 20 mil·lions de persones retiren els seus diners, tot s'enfonsa. És una revolució sense armes, ni sang". L'ex-jugador de futbol s'ha convertit aquest 2010 en un revolucionari contrari al sistema bancari actual de reserva fraccionària. Segons el diari Liberation.fr, després de l'opertura del site web, hi ha 23.000 persones que s'han declarat disposades a realitzar aquesta acció el dia 7 de desembre.

Cantona diu al seu blog que amb aquesta acció pretenen que els ciutadans del s. XXI, "hereus de les generacions que es van sacrificar perquè tots nosaltres fòssim i continuem éssent ciutadans lliures, exigim la creació d'una BANCA CIUTADANA, al servei dels CIUTADANS, una banca que posi els nostres diners a refugi de l'especulació i de bombolles financeres condemnades a explotar un dia, a refugi de les operacions que transformen els nostres prèstecs en actius i que es serveixen dels notres deutes per comprar altres riqueses".

Tot i aquests 23.000 disposats a retirar tots els seus diners, el blog de l'actual actor està pendent de confirmar 280.000 altres invitacions de gent que encara no ha respòs. Xifra que hauria d'espantar a tots els banquers.

No sóc economista, ni tinc un coneixement intens del món financer; però se'm fa evident que si això és una acció multitudinària les conseqüències per la banca poden ser desastroses. Sincerament crec que les banques estan "al loro" d'aquesta acció i si calgués, tancarien portes i impedirien a la gent retirar els seus diners. Veurem com avança aquesta campanya d'aquest personatge tan conegut a frança.

Entrellaçant campanyes mediàtiques

Va ser un #28N molt intens pels que vivim fora del país

Ha estat la jornada electoral més mediàtica de la història de les eleccions catalanes. N'estareu d'acord amb mi, no? Almenys jo, el diumenge d'eleccions el vaig passar assegut en una cadira d'estil "dominguero de playa", davant el meu ordenador portàtil amb els webs oberts del nou diari ara (per cert, molta sort en aquest nou projecte), de rac1, d'el pais i de tv3 a la carta. D'aquest últim, vaig tenir molts problemes entre les 21:30 i les 22:30 per accedir-hi. Segons dades que ha donat Josep Cuní als Matins, probablement la meitat del país va conectar amb tv3 i 3/24 en alguns moments durant el programa especial de les eleccions.

A tot això he d'afegir-hi que el meu tweetie va estar twittejant constantment, comentant les declaracions que cadascun dels líders va fer en la compareixença posterior als resultats. També, el gran ensurt que ens vam endur tots en veure que Plataforma per Catalunya estava entrant amb força per sota dels altres partits. Us puc ben assegurar que twitter es va saturar en tweets de #PXC. Igual que també es va saturar quan el poc confiat #SI obtenia un tercer escó. Ah! i m'oblidava que també vaig poder gaudir d'una conversa multitelefònica a través de l'skype amb un company que viu a Hong Kong, i un que viu a Tarragona.

Tot això des de França. No sé si potser és la distància qui m'ha fet viure amb tanta intensitat aquesta jornada electoral, però us puc ben assegurar que el meu món ahir al vespre es va tancar en una "bombolla catalana" (i "catalanista" - per què no dir-ho) en què hi cabia l'escritori, la cadira on estava assegut, i poca cosa més.  No vaig ni permetre que algú interessat pel meu estat absent vingués a demanar-me explicacions d'aquest No-Disponible-Excepte-Si-És-De-Vital-Importància. Només un català hagués pogut penetrar o fer-me sortir d'aquella bombolla ahir a la nit. I és cert que enrere queden aquells temps quan companys de pis analitzàvem la jornada asseguts al sofà de casa davant la televisió. 

No puc negar que en sortir a mitjanit d'aquella bombolla de twitters, facebooks, webs electoralistes i TV3; vaig sentir fred. França dormia i jo no volia dormir. Jo volia continuar analitzant les eleccions.  Volia trucar a Josep Cuní i demanar-li que no s'en anés a dormir, sinó que es quedés en directe i que comencés l'anàl·lisi dels resultats amb els seus tertulians, no importava qui. Estava excitat. Aquest diumenge realment necessitava la calor del meu poble. Era una jornada que ens va donar a tots una esperança de construir país. Jo volia estar allí. Volia parlar amb tothom, preparar el país pel canvi i començar a fer campanya per les municipals. Ep! Espera! No és això el que van començar ja a fer alguns i algunes ahir per la televisió?

Noies i nois que seguiu com jo aquests comicis: Ja hi tornem a ser. No m'agrada que diguem que ens empatxem d'eleccions. I no és bonic?! Per primer cop he pogut gaudir d'unes eleccions verdaderament mediatitzades al 100% des de fora del país. Puguent comentar a distància amb qui volia fer-ho. I ja en tinc ganes de tornar a viure les pròximes. És clar que sí! Que comenci ja la campanya per les municipals! Vull tornar a twittejar, facebooquejar, surfejar, skypejar i votar des de l'estranger. Ho vic intensament. Vosaltres, no?

Salut

Per a més seguretat?

"Per a més seguretat"
la meva casa - la nostra Suïssa

"El que ens sobra, fora". Aquest és un dels lemes de molt polítics de dreta siguin del país que siguin. Avui he tingut l'ocasió de passar pel país veí (Suïssa), fins a Ginebra, a passar la tarda. En aquest país cada dos o tres mesos hi ha votacions per aprovar lleis que es plantegen des del Senat. En aquest cas la polèmica sobre immigració ha despertat les ments més creatives del país. Els carrers de la capital de la Suïssa Romanda estan actualment plagats d'aquest cartell que aquí exposo, d'aquest acte purament racista i digne d'un partit denominat UDC (Unió Democràtica de Centre) també conegut com Partit Popular... coincident, no?

"Per a més diversitat"
la nostra casa - el nostre món

A casa nostra, tampoc s'hi allunya molt la Sánchez-Camacho amb el seu super joc persecutiu. La diferència, si n'hi ha, és que a Suïssa asseguren que només és pels immigrants delinqüents aquesta llei d'expulsió. No obstant, el joc d'aquest cartell, que ha creat un estampat en tota la ciutat, no deixa d'entreveure les intencions més racistes generalitzades cap a tot el sector immigrant de la ciutat. I és cert que a Suïssa ser immigrant no és gens fàcil, així com conseguir la nacionalitat.

Tot i això s'ha vist una contrarresposta entre la majoria d'immigrants que treballen en el sector servei. Doncs no han volgut ser menys i han respós amb la mateixa moneda.  Han creat el mateix disseny, però aquest cop són ells qui expulsen als de l'UDC del país. L'avantatge d'aquest sector de la societat és que han aprofitat totes les vitrines de les botigues on treballen, cèntriques de la ciutat, per respondre amb el següent cartell (Parti Suisse du Travail - PoP) i demostrant als de dreta que han jugat a un joc molt brut.

Jo creia que la vida política a Suïssa no era molt activa. Desafortunadament he hagut de donar-me compte que no és així en potser la campanya política més racista que he vist mai.

Salut

Gàubi: la viès ou la viès pas

Gàubi: nom en provençal que significa el saber fer, el carisma. Amb una difícil definició, podríem dir que és l'equivalent a "tenir el do" en català. De fet els francesos d'Occitània qui protegeixen les variants lingüístiques l'utilitzen per designar allò innat d'algú qui el caracteritza. Ells diuen: Que hom sigui d'origen, d'adopció o que només estigui de passada, l'important és guardar el Gàubi.

Turisme francès de la regió del Jura, amb la pegatina de la
senyera amb la "C" pegada en un cantó

Em va impactar molt haver conegut un noi a Lyon, professor de Llatí, portant una samarreta amb la paraula Gàubi al centre i darrera La viès ou la viès pas (que seria l'equivalent de La tens o no la tens). En una festa per celebrar l'11 de novembre francès entremig de més de vint francesos vinguts d'arreu es trobava un català (jo); i aquest noi em va fer entendre de bones a primeres que per molt que jo sigui català, n'estava segur que ell era més independentista. No obstant amb l'excusa, va venir a parlar en mi interessant-se per tot el que envolta la cultura i la llengua catalanes i així dient-me que està molt enfadat perquè fa temps que espera poder començar el curs de català que es fa a Lyon, però que no sap si podrà perquè no hi ha molta gent que s'hi ha apuntat; i per tant, potser no obren les inscripcions enguany.

Entre ponche i balls de Johnny Halliday (que es veu que és un star del rock per excel·lència a França) ell intentava parlar-me en català; i se'n sortia força bé. Trobàvem les arrels etimològiques de les paraules, les seves semblances entre els dos idiomes, també què hi havia de paregut al provençal; i tot i que us pugui semblar avorrit per una festa amb música i alcohol, la veritat és que a mi em va agradar molt conèixer-lo.

Tot aquest cap de setmana llarg de quatre dies em va servir per recordar el meu país, la meva Catalunya i els seus símbols. Potser és perquè després de l'experiència amb l'Occità el meu pensament s'ha dedicat a recordar les meves arrels, però no he parat de veure l'ase català arreu on vaig. Fent una estimació empírica de les observacions podria dir que a la Savoia, un de cada trenta vehicles porta l'ase català, o l'ase amb la senyera, o la senyera amb la "C". La veritat és que no sé si és perquè han vingut a Barcelona a visitar la ciutat i han vist que molt cotxes duien el símbol de l'ase; bé perquè estan a favor de la causa catalana... o bé (i el més probable) que els seus amics i amigues catalanes després de llargues estones de xerrada han aconseguit persuadir-los perquè la hi posin. Jo encara estic intentant-ho amb els meus.

Per això vull proposar, ara que arriben les eleccions i que les enquestes no donen representació a ningun partit independentista, una visió més internacional de la senyera i una estratègia de marketing que podria beneficiar a molts. Havent preguntat a molts francesos tots coincideixen d'haver vist un ase al darrera d'algun turisme, però gairebé un de cada deu no sabia a què fa referència. Per aquest motiu proposo la següent senyera, per donar resposta a tots aquests que es demanen la realitat de l'ase. I és que els temps canvien, les icones i símbols evolucionen; i tot allò que té un caire "ranci", que sembla que no avança, que no està "a la moda" o que no persegueix els ideals de modernitat, queda descartat, allunyat d'una societat que demana una representació, sobretot, dels seus ideals... després si es fa bé (amics d'ERC) ja es representarà el país.

I ja que està de moda això de trobar un animal que ens representi i com que el meu carnet d'identitat diu que "encara" sóc espanyol, vull proposar un nou animaló per la bandera espanyola. El lleó que hi ha dins de l'escut imagino que deu ser el lleó de la Castilla, però és clar, ningú a l'internacional relacionaria Espanya amb lleons, no? El bou, que està molt estès arreu del planeta ha servit molt bé com a marca durant anys, però ja no cau simpàtic. Catalunya (que sempre és pionera en aquestes coses) ja s'ha dedicat de trencar la màgia del símbol animal que tants diners ha fet recaudar al sector turístic espanyol (que consti que van començar les Canàries). Així que proposo (i tots estareu d'acord amb mi) que aquest nou escut donaria molt a vendre i, així, rendírem honor a un animal que ha fet molt pel país (i no parlo de Belén Esteban); o almenys així ho han considerat els mitjans de comunicació donant-li la importància "que es mereix".

PD: La veritat és que les llengües donen per molt. Així que intentem buscar en tots nosaltres aquest Gàubi del què us parlava a principi i explotem-lo, sigui personalment o com a poble.

Siguem creatius. Salut

El show del silenci

Dins el pensament: "sigues bo, i calla!"

Avui tothom parla del papa. Uns el critiquen. Els altres que no volen fer-ho, callen. Jo no en parlaré (ja estic content d'haver vist les parelles d'homosexuals besant-se davant el papa mòbil), però si que vull parlar d'un altre personatge que, sobtadament, ha callat: Monsieur Nicolas Sarkozy.

Ha callat! I no ha fet res més després que comencés la vaga general. Això que tant em sorprèn que algun dels nostres presidents algun dia pogués fer, l'omnipresident de França porta més d'un mes fent-ho. Sorprenent, però no respon. Ha desaparegut dels radars, de les televisions, ràdios i diaris: Ha callat! Però no ha estat l'únic, ja que tots els seus gossos falders l'han seguit en aquesta estratègia del silenci, i simplement per demostrar a les agències de qualificació, als seus propis electors, a l'esfera financera al complet, al mercat i als comerciants que sap mantenir-se callat davant els socialistes, sindicats i manifestants; davant tots aquells qui ell anomena els "francesos dolents".

I discretament, com una bufetada a tota aquesta "púrria" que li toca tant els "co...ns" diàriament, el Molt honorable passa pàgina i surt als mitjans defensant una revisió del Tractat de Lisboa o parlant de la presidència del G20... entre d'altres temàtiques més sucoses pel seu egocentrisme presidencial. I a què els ha dut aquest comportament? A un malestar general, a un antisarkozysme desmesurat fins i tot dins del seu propi partit.


Tots sabem que el silenci és incòmode: i aquesta incomoditat ha començat a estendre's entre els de dreta, fins aleshores partidaris de la política del president, però que ja no ho veuen tot tan clar. I això els molesta. Avui mateix, Dominique Villepin, qui va ser Primer Ministre d'entre 2005 i 2007 ha atacat Sarkozy als mitjans, dient textualment: "Sarkozy és avui en dia un dels problemes de França" i l'ha acusat d'haver "degradat la funció presidencial". Imagino que Villepin deu conèixer molt bé el president quan diu: "Sarkozy viu sempre amb el sentiment d'haver guanyat. Dins el seu cap, ell és veu com el vencedor".

Veient les cares dels francesos m'he donat compte que tot aquesta parafernàlia del "maître" de la demagògia els està afectant, ja que el malestar general creix. I tot i que els de dreta comencen a comprendre aquest malestar i van caient com a mosques (intento no veure-hi un interès per no morir políticament), la reforma de la llei de jubilació tira endavant. No obstant els francesos saben que tot aquest show del silenci no és més que una altra estratagema de l'home d'1,65 metres (com quan va expulsar els romanesos) i continuen amb les protestes perquè saben que qui calla, atorga.


Salut