un dia ens vam despertar | el que sempre havíem somiat va deixar de ser destruït per una oligocràcia que es creia aleshores avançar imparable | els polítics van escoltar la societat i sense utilitzar fal·làcies van complir amb el que se'ls demanava | ningú es va barallar aquell dia | tothom va sentir un benestar fins aleshores desconegut | l'estat esdevingué una república democràtica | les empreses van començar a ser solvents i respectuoses; i la societat, a produir | les corones i els privilegiats van desaparèixer | les llengües i la cultura van desembocar per fi en un mar de respecte | i en despertar al matí ens vam adonar que aquell, no era més que un dia qualsevol

4/11/10

713 euros de diferència


És molt més gran la diferència entre els dos salaris mínims de França i Espanya que el propi salari mínim d'Espanya. Això no vol dir que els pocs que tenen la sort de treballar avui en dia a Espanya cobrin això, però si que és cert que els francesos cobren de mitjana aquests sucosos 1.200 euros.... i encara es queixen. Per què no ho fem nosaltres? Fixeu-vos amb la taula del costat i veureu que en tot el que gaudeixen (per ells no és gaudir-ho, en el nostre cas seria una victòria) i encara fan vagues. I nosaltres? A caseta, asseguts al nostre sofà, mirant la caixa tonta com ens ompli de mentides i creient-nos inútils en els nostres actes de protesta esperant que un super home normal ens arregli el país.

Vosaltres creieu, sincerament, que sense aquesta voluntat revolucionària dels francesos haurien aconseguit aquest benestar? Jo em vull comparar amb ells, primer perquè hi visc actualment al país, i segon perquè és un país veí amb el que compartim història. M'agradaria saber perquè ells creuen realment que sortir al carrer a manifestar-se té el seu fruit. I si s'ha de fer ininterrompudament durant dos mesos, es fa!

Amb això m'agradaria que tots reflexionéssim en el nostre caràcter col·lectiu com a país, com a gent de protesta i com a ciutadans altruistes (si ho som). Només m'agradaria imaginar-me un país on se'ns escolta. Si fóssim una mica més com els francesos, potser un altre gall cantaria. De vegades penso que la gent no hi veu futur en el nostre país, que tant els hi fot el què passi. En el pitjor dels casos, i em fa por dir-ho, imagino un poble que considera la seva veu sense poder, que per més que hi cridin no conseguirán canviar res... i així temo que entrem en un estancament d'actes de protesta que dóna tota la maniobrabilitat al govern per fer el que li roti amb les lleis... i així, tristament, no avancem.


A dalt, joves francesos manifestant-se el passat 9 d'octubre. A sota, un extret de la manifestació a Espanya contra la reforma laboral (m'ha costat trobar jòvens manifestant-se. N'he trobat, sí; però cremant cotxes). Compareu vosaltres mateixos el caràcter del que us parlava.




Salut

4 comentarios:

  1. Cal dir que no sé quan els hi durarà als francesos això eh. En un món globalitzat és difícil de sostenir, més que re perqué no ets competitu alhora de produïr productes. Y una economía que es basi sols en el sector financer o serveis no es fiable.

    A banda, i he estat observant força per aquí... he acabat pensant que la diferéncia és que ells, com a país, són més rics que nosaltres, i amb més pes polític. Si no fos perqué la UE protegeix els productes francesos (en detriment dels espanyols, o dels Dominicans, o dels de Ghana, tant fa) no sé jo si les indústries continuaríen treballant aquí.

    ResponderEliminar
  2. Aquí no som com a França. No hi ha aquesta "cultura", i segons el que diguis ets un radical, amb sentit pejoratiu, és clar. França és un país molt més ric i pròsper. Però no ens hem d'oblidar que Espanya va patir 40 anys de dictadura que encara arroseguem. I això, vulguem o no, afecta la nostra actitud, el nostre tarannà,la nostra situació actual i la nostra manera de pensar i de fer.

    Per cert, felicitats pel bloc! Ens anem llegint!

    ResponderEliminar
  3. Sí Alba. Tens raó que 40 anys de dictadura ens han fet molt mal... però hi ha alguns cops que penso que que ens falten "ideals". És que la nostra cultura es basa en 40 anys de dictadura que ens oprimeixen? No és hora ja d'oblidar de ser un país reprmit (perquè la història ho diu) i començar a reclamar el lloc que ens pertoca i formar-nos un caràcter coma poble i una identitat amb uns ideals (encara que haguem de prendre els de la revolució francesa)?

    Pel que fa a la protecció de productes Àngel, un bon amic meu que es a Finlàndia va dir algo semblant ahir... llegeix el seu post:

    http://rubenmiro.blogspot.com

    I sí, hauríem de fer el mateix nosaltres en aquest aspecte.

    ResponderEliminar
  4. Pensa que estem a l'altra banda dels Pirineus, a la cua del lleó d'Europa, o al cap del ratolí africà, som dels PIGS (Portugal-Italia-Grècia-Spain). És la nostra idiosincràsia conformista. I és més: abans que ZP llancés el globus sonda de la jubilació als 67 i passés un temps prudencial i la vaga francesa esclatés amb més força... sabíem (em refereixo al gran públic i m'hi incloc) que la jubilació a França era als 60 anys? Ni idea! Vivim anestesiats del que passa fora de les fronteres...! Em sembla molt significativa la dada del 20% d'atur... (hi ha qui no està apuntat a l'atur).

    I sobre els joves, França té el referent del maig del 68 i és un altre context social. Tinc la impressió que aquí gastem energies en debats que, de moment, no ens porten enlloc, i en posar la vista enrere.

    PD. Aniré seguint els teus passos per Annecy...! Molt d'ànim i d'èxit ;-)

    ResponderEliminar